Un canvi en la teva vida

Avui és el meu aniversari i  crec que tinc vuitanta-set anys. Quan  me llevat  del llit m’han fet un pastis gegant amb espelmes.

M’han regalat unes colònies  amb una olor fabulosa, un rellotge digital  i unes arracades. Però hi ha una mala notícia, el que passa és que el meu net Pol em va demanar que  m’anés  a una residència per ancians. Aquella cara tan petita em va dir que havien trobada una que està molt bé, i que es deia residencia l’Ànec Blau . Gràcies aquest comentari vam xarrar i discutir. A mi no m’agrada viure amb tantes persones de la  tercera edat perquè em fa pensar que jo tinc aquesta edat i que moriré d’aquí poc. Que jo soc encara jove i puc cuidar-me sola, no necessito ningú que m’ajudés. Per a mi tot això ès un gran canvi  a la meva vida, que encara no he pogut experimentar i que no em deixa fer tot lo que bull fer.

Ja ha arribat el dia en que l’Anna em demana que agafès les maletes per anar directes a la residència. No podia dir res perquè sentia una ràbia molt gran dins del  meu cos, en agafar el cotxe no parava de parlar de com m’haig de comportar, jo ja sè com ha de ser el meu comportament i no li vaig fer gens de cas.

Una vegada dins de l’edifici ens va rebre una secretària molt antipàtica i  ens va dir de males maneres que ens asentem en aquelles cadires que d'aquí cinc minuts estaria el director amb nosaltres, mentre esperava estava  observant tot i  vaig veure a uns ancians jugavan  al bingo al final de la sala. Tot seguit va vindre el director,  és un noi molt educat d’uns quaranta-sis anys, amb cabells curts de color negre i uns ulls balus com l’aigua.

Molt amablement ens va ensenyar l'edifici , la meva habitació i també ens va informar de les activitats  i sortides que faria durant l’any,

 L’edifici és vastant bonic ,  m'argada tenir la meva habitació pròpia. Una vegada instal·lada em va venir de gust fer-me una dutxa amb aigua molt calenta.

 En entrar al menjador,  que era l’hora de sopar, estava ple de senyores i senyor asseguts miremè  i xiuxejant amb les persones del costat,fins que em vaig veure una taula on  hi havia un lloc lliure. Els de la meva taula es van presentar molt amablement es deien Rosa, Lourdes, Albert i Pepe que més o menys eren de la mateixa edat que jo. El menú d’avui era sopa, que semblava aigua amb llom a la planxa que estava cremat. Al finalitzar el sopar les infermeres començaven a donar els medicaments, m’hel vaig prendre i en acabat men  vaig anar al llit per poder descansar.

Em vaig aixecar gràcies als dolors de esquena per culpa del llit tan dor. El dia començava molt malament i com sempre estava de mal humor i més si estava en un lloc com aquell, vam quedar per esmorzar junts els de taula, em van caure molt bè i ens vam fer amics. Pensava que la meva vida en la residència seria una desgràcia parò poc a poc  començava a funcionar, la Rossa va morir i va ser una desgràcia per a tos i per la seva família , en la autòpsia havien dit que es va morir per un atac de cor inesperat.

Em vaig disculpar a la meva filla Anna per totes les coses que li vaig dit en aquells dies i per tots els disgustos que he fet patir i que l’estimo molt.                     

FI    

Laura Pineda