La ajuda

Sempre sortia a la tard amb els seus amics i amigues a ajudar a les persones que ho nessecitaben i en  tornar es sentien  bé

La noia amb el seu peluix

La nena tenia 14 anys quan va morir per leucemia i li van posar una placa per recordarla sempre amb el seu peluix Tom Ralson.

Complint somnis

Una altre semtana agafava una llibreta, un llapis i s'aventurava a un altre viatge per complir els seus somnis escriure i viatge per el món.

EL GOS

EL GOS 

Havia una vegada un gos negre que va anar a un parc de gossos es va apropar a una gosa blanca i la va enamorar.

L'Albert i el seu amic

Havia una vegada que un noi que es deia Albert que va anar un parc i va trobar-se un noi i van ser millors amics.

El rei famolenc

un rei es moria de gana, va trobar una casa al bosc , on hi havia un sopar que era boníssim mai ho havia degustat.

La noia mentidera

Hi havia una vegada una noia que vivia dient mentides cada dia perquè deia que així es sentia mes prop dels seus amics. 

Els gatets

Tots els dies un noi s'axeicaba mol d'hora per una unica rao, i era anar al parc a veure uns gatets nadons per donar-li llet.

El boig

Estic tan boig que em van dir que em tires per el balcó i ho vaig fer i dèspres directament em vaig morir de sobte.

El somni maleït

Tot va començar una nit d’estiu calorós, aquella nit era de vacances a Madrid. Em vaig anar a dormir com sempre a les 12:00, però aquella nit va ser diferent a altres nits. Moltes persones desconegudes em perseguien pel carrer, fins que vaig arribar a un edifici molt alt i vaig pujar al terrat. Estava en el tall de l'edifici alt quan de cop i volta em empenyen  al buit fosc i terrorífic, i em vaig despertat molt espantat. Quant van finalitzar les meves vacances vaig tornar a la meva ciutat i al meu treball, a la rutina diària. Durant moltes nits vaig somiar el mateix  somni, i cada dia  m’angoixava més li vaig explicar a la meva companya de treball, l’Anna. L’Anna es va recordar que una amiga seva va tenir el mateix somni que jo. Això em va sorprendre bastant perquè era un somni particularment estrany. La seva amiga i jo vam dir anar a aprendre un cafè per parlar d'això que teníem en comú. Finalment al divendres vam anar a la cafeteria de davant de la meva casa. Era una dona pàl·lida i prima amb el cabell tapant-li part de la seva cara, tenia la veu fina i delicada. Vam estar tota la tarda parlant, la Maria em va explicar que portava un any i mig somiant aquest mateix somni. Va acudir a molts psicòlegs, a especialistes, va viatjar lluny per si trobava alguna persona que la pogués ajudar però ningú entenia res. Jo em vaig espantar molt per si passava el mateix amb mi. Al cap de dos dies es va posar en contacte amb un psicòleg. A mi em va dir que havia escoltat la meva historia i em va agafar cita l'endemà al matí. La primera sessió em va dir que explicar-li exactament el somni, des de quan ho somiava,  creia que somiava això... Després de 2 mesos de sessions amb el psicòleg vaig arribar a la conclusió que devia esbrinar a la persona que totes les nits m’ensenyava  forat. No sabia pas com podia esbrinar això. Ho vaig intentar bastants dies però seguia passant el mateix. Maria em va trucar per a ver si tornaríem a aprendre un cafè. La seva veu era més alegre, el dia que ens vam veure la vaig veure diferent,º menys pàl·lida, amb  una cua alta deixant veure la seva cara. Em va explicar que després de veuren la primera vegada i explicar-me el seu somni, aquella mateixa nit va deixar de somniar aquell maleït somni. Els dos vam arribar a la conclusió que si explicaves el somni a una altra persona que també ho haguéss passat, deixaves de somniar -ho.

Somnis que intenten ser arruïnats

Un somni no te·l pot fastiguejar qualsevol,  ja sigui perquè et te enveja i no vol que arribis a fer res a la teva vida o simplement per gust aquí ve el tema que explicarem a continuació:

L'Alba és una nena que estudia a l’institut Blanc Cels i porta nomes tres anys allà i la veritat es que treu molt bones notes, encara que abans era molt despistada en el cas dels estudis. L’Alba vol ser estilista, i també vol fer batxillerat. Les seves millors amigues amb les que sempre està es diuen Maria i Sara, encara que també tingui les amigues de classe i de fora. A classe a la Alba se la veu molt contenta encara que ha estat parlant amb les amigues de classe que es diuen Joana, Míriam i Dalia, d’un tema que els està passant a les quatre en concret. L'Alba va ser la primera  en treure el tema perquè no podia més, llavors els va comentar a la resta que no veia bé el que estava fent una amiga d’elles i que ho habia de dir. El tema era que la Leila semblava que s’estigués aprofitant de la Joana perquè sempre li deia: em pots acompanyar a casa si us plau o hem pots fer això que no ho entenc o hem deixes allò i llavors després la Leila a l’hora del pati o quan no la necessita no li feia ni cas. Tot seguit  la Joana, la Míriam i la Dalia van voler dir alguna cosa i era que estaven completament d’acord i la Joana va explotar i va dir que sí, que sincerament ella sí que notava que  l'estava utilitzant, llavors la Míriam va dir que a ella li passava una cosa i era que es ficava amb ella i no li agradava, encara que sigués de broma. A continuació va parlar la Dalia i els va dir que ella, com havia faltat aquestes setmanes, no havia fet res, però que a vegades  demanava coses per interès.

Després d’una estona va venir amb elles la Leila i van començar a parlar de que els agradava fer i què voldrien fer en un futur. L’Alba va començar a dir que a ella li agradaria ser estilista perquè  agrada molt la moda i vestir a la moda, llavors la Leila de broma li va dir a L' Alba: -Com és que vols ser estilista amb aquesta cara?( suposadament de broma) i a l'Alba no li va agradar i l'Alba li va contestar: I tu què saps? potser tindre un millor treball que tu! I tot seguit van seguir amb la conversa: que sí que no que sí que no...

L’Alba ja portava molt de temps aguantant  i no podia més aleshores va dir a les noies que no podia més i que li diria a la cara després del pati, l'Alba va anar cap a la Leila, li va dir que feia dient això quan suposadament eren amigues, i que ella no era ningú per a dir el que aniria a ser i el que no i també que ella tenia moltes esperances de ser el que volia i lluitar pels seus somnis, diguessin el que diguessin. La Leila continuava dient que per la forma en que vestia i tot això no creia que fos res en un  futur. A l’Alba la gent sempre li deia que tenia un rollo molt guai i diferent i que la veien fent en un futur alguna cosa relacionada amb la moda i en canvi la gent que li tenia enveja la intentava destruir i convèncer-la del contrari.

  

SALMA EL IDRISSI
Corregit.

K,J i a

Quan obro el ulls no sento el llit de l'hospital,no sento les punxades de dolor que sentía abans no sento els efectes de les drogues de l'hospital,però ho recordo tot. Recordo anar a treballar com sempre recordo haver agafat el ferry que arribava a Seattle i també recordo haver creuat el pas de vianants en verd però… 

Després no recordo res més perquè tot es va fer negre. 

Ara estic en un lloc de peu sense sentir cap dolor físic, miro a dalt i veig un cel blau fosc sense estrelles però preciós.

En uns instants passo d'estar sola a estar rodejada de gent que està mirant un lloc fix, segueixo la seva mirada i veig un pont taronja ple, està fet de flors o de pètals de flor per ser més exactes. 

Sempre he sigut famosa per la meva curiositat, ja ho deia el meu marit abans de morir, sempre em repetia que la curiositat va matar al gat però jo no li vaig fer mai cas. 

Vaig en direcció a aquell pont tan estrany i m'anadono de que totes les persones què estan al meu voltant tenen edats molt diferents a les meves. A la meva dreta hi ha una mare amb un nadó recent nascut que li parla en una llengua que deu ser d’Àfrica,a la meva esquerra veig un home d’uns noranta anys que parla alemany i darrere meu hi ha un nen d’uns deu anys que es asiàtic i parla una llengua asiàtica amb un altre nen del costat. 

Sincerament,no sé on estic però el meu instint em diu que comenci a caminar pel pont de pètals taronges i ho faig. 

Creuo el pont i quan estic a la mitat veig una cosa inèdita, l’home gran que parlava alemany, comença a correr fins a la part d'abaix del pont, allà una dona d’uns vuitanta anys està allà i quan l’home arriba  fins als seus braços,s'abracen mútuament.

Uns petits braços m’agafen per la cintura i fan força, jo baixo el cap i des de la meva vista només aconsegueixo veure una nena que m’arriba fins a la panxa amb els cabells rossos agafats amb unes pinces blaves. 

Pujo el cap i la meva boca s’obre per di un “O”,un home alt i forçut d’uns trenta anys està davant meu, té els cabells negres com la nit i uns ulls verds que em recorden a la gespa quan està verda a la primavera. 

L’home que tinc davant, es físicament idèntic al meu marit que va morir fa un parell d’anys, es igual de alt que el meu Jackson, es igual de forçut que ell, fins i tot vesteix la mateixa roba que ell. Porta un tratje negre,una camisa blanca perfectament colocada, una corbata blava, uns pantalons negres del mateix color que les sabates. L’home té els cabells foscos com la nit i te uns ulls verds com la gespa a la primavera, al seu coll veig un collaret en forma de cor de color daurat. 

La nena que m'estava abraçant para i dona unes quantes passes endarrere perquè la pugui veure,la nena és rossa com jo havia dit i té els mateixos ulls que l’home,igual de bonics i igual de verds com la gespa a la primavera. 

La nena s'assembla molt a la meva filla, la que vaig perdre fa quatre anys en un accident de cotxe junt amb el seu pare. Baixo la mirada fins al seu collaret en forma de cor, és un cor gran de color daurat, la cadena també és daurada i el cor té uns gravats a la part de davant: una K mayúscula, una J mayúscula i una A minúscula. 

Baixo la má fins al meu propi coll i toco el meu collaret en forma de cor,qué és exactament igual al que porten l’home, que s’assembla al Jackson, i igual que el que porta la nena,que s’assembla molt a la Amalia.

Ja no ho puc negar més,aquestes persones són iguals que el meu marit i la meva filla i porten el mateix collaret que portaven ells.

No necessito més proves per saber que aquestes persones són qui són,pero si ells estan aquí i porten quatre anys morts,això significa que jo també soc morta.

En aquest moment recordo el que em va passar ahir al matí quan anava a la feina,recordo agafar el ferry, creuar el pas de vianants en verd i recordo un noi conduint una moto, que donava la volta i creuava el pas de vianants justament quan jo creava. Recordo caure al terra, deixar d’agafar la meva bossa i olorar el perfum de la meva marca preferida del qual portava un frasc a la bossa. Recordo molts crit de la gent,el so d’una ambulància,un home que em deia que em milloraria,un munt de dolor,un llit dur a l’hospital i la foscor.

Soc morta.  

                                    Angela Cañizares Rico

3rD