Alguna vegada t'has sentit sol i perdut en què tot se t'hagi posat a sobre? Que hagis perdut totes les esperances en la teva vida?
Que d'un dia a un altre un diagnòstic et canviï per complet la teva vida.
Tot va donar principi quan jo Maria Pérez López, vaig començar a oblidar-me de coses tan simples com on havia deixat les claus fins a oblidar el nom de les persones que més estimo o arribar a repetir una cosa una i un altre vegada sense donar-me conte.
Quan jo començava a patir perdudes de memòria mai hagués pensat que podria arriba a ser alguna cosa tan greu però realment estava equivocada, ja que allò que deia que només era una ximpleria ara s'ha tornat la cosa a la qual més li tinc por. Por, que és la por per mi realment? Por a oblidar els meus records, la meva infància, les persones que sempre m'han ajudat, els meus pares els que m'han criat això és el que verdaderament li tinc por. Ja que podrà arriba un dia que no recordaré ni que és la sensació de tenir por a perdre alguna cosa.
El dia en què es va realitzar la prova i que es va confirmar que estava petin alzheimer va ser el dia més dificultós de tota la meva vida, tant el de la meva com el de la meva família, ja que ells no arribaven a creure que tot allò que estava passant era real, no vaig poder treure'm per dies la mirada amb la qual em va mirar la meva mare plena de tristesa, por i desesperança una mirada la que mai l'haig vista.
Aquella data 8 de setembre de 2017 encara, puc recordar quan vaig mirar el rellotge i les dues agulles apuntaven a les 12:00 h en punt era quan va entrar el doctor amb els resultats del diagnòstic en la seva mà i amb una cara de tristesa. Aquella data, UNA DATA que em marcaria tota la resta de la meva vida, ja que la meva memòria i tots els meus records a partir d'aquell dia anaven a contrarellotge.
En arriba a casa vaig entrar a la meva habitació i no vaig sortir per hores. Amb mil i una preguntes al meu cap i que se'm repetia la mateixa pregunta: per què jo? Per què m'ha tocat a mi fer sofrir a la meva família amb mi? Després de preguntar-me tantes coses em posava a pensar que arribaria un dia i oblidaria tot. Que seria capaç de no recordar els meus propis pares, no recordaria ni el meu propi nom.
Aquella tarda és quan vaig decidir que devia anar-me d'aquest món per no fer sofrir a ningú amb mi. Però pensava que era injust per la meva família, però no seria també injust fer-los sofrir i veurem cada dia, cada minut, cada segon que anava passant, com anava oblidant tot?
Així que vaig sortir de la meva habitació el meu pare, la meva mare i el meu germà estaven asseguts en el saló vaig acostar-me cap a ells i els vaig abraçar a tots tan fort que no volia deixar d'abraçar-los. Em va preguntar el meu germà on vas? Li havia de mentir així que li vaig dir que necessitava anar a fora perquè em dónes una mica l'aire la meva mare em va dir que surtis però que no tornés tard que tenia una sorpresa per mi. Vaig marxar al carrer, amb llàgrimes que recorrien tot el meu rostre. De cop, vaig mirar, enrere tenia la sensació que algú estava darrere meu. Encara i així vaig continuar el meu camí i de sobte vaig poder observar una construcció buida, vaig pujar per les escales fins a arribar a dalt, llavors vaig enfilar-me per la paret i quan vaig mirar cap a baix el meu cor bategava tan fort que podia arribar a escoltar-ho. Però estava, decidia a fer-ho perquè no volia complicar la vida dels altres i no pensava ser egoista i fer-los patir i viure una vida desesperant per la meva culpa. Mentre que ells podrien ser feliços. En la situació que estava jo i la que estava vivint era infeliç i estava perduda per un camí fosc que no trobava la seva tornada.
Vaig fer un pas cap endavant fins que de sobte algú em va agafar i em va baixar. El vaig mirar i era el meu germà em va abraçar i es va posar a plorar. És quan em vaig donar conte que no podia deixar-los d'aquella manera. En arribar a la porta de casa vaig demanar al meu germà que el que havia passat es quedés entre nosaltres.Vam entrar, vam anar a la taula i mentre estàvem sopant la meva mare va mirar al meu pare i va dir ella; que ja era l'hora de dir-me la sorpresa. La vam mirar jo i el meu germà estranyats i vam dir-li que, que era? Va agafar 4 bitllets d'avió i ens va dir que anàvem cap a Suïssa, ja que va trobar un hospital on donaven un tractament que durava un any i probablement em podria curar.
12 mesos després, acabo d'acabar aquest diari després d'haver-ho començat quan em van diagnosticar alzheimer. He escrit en ell la meva experiència i com l'he viscuda.
Ha sigut un recorregut llarg ple d'emocions, com una muntanya russa que pujava i baixava. Però gràcies al suport de la meva família i el seu amor he pogut superar aquest viatge tan llarg.
HAFSA EL HACHMI FARHAOUI
3rD
