La magia dintre dels llibres

La Diana va anar a Barcelona i hi va trovar una llibreria, al entrar es va sorprendre perque tots els llibres van començar a volar.

Per què no hi són a la fotografia?

Esmat director del diari del punt d’avui,

El meu nom es Àngela Cañizares,m’he llegit l’article de “Saltant tots els murs”,tinc que felicitar-li per aquest article,es magnífic però també te petits errors.  

Un article que parla del millors moments del Oscars,no es fàcil de fer,deuen haver tants moments importants que deuen tenir cura de no perdre’s ningun.  L’article està ple de bones vibracions,de emocions positives però tinc que dir que la fotografia no es la adequada per a mi. Podríeu haver posat una fotografia de tots els actors i actrius que havien guanyat un Oscar o també podríeu haver escollit una fotografia on estiguessin totes les persones de les que parla l’article com Lady Gaga o Spike Lee.

Gracies per llegir el meu comentari,espero que per la pròxima vegada canvií aquests petits detalls. 

Galetes vermelles amb sorpresa dintre

-Ingredients:

• 200 gr de farina
• 150 gr de sucre
• 100 gr de mantega
• 2 ous
• 50 ml d'oli
• Colorant vermell
• 200 gr de Nutella
• Pepites de xocolata   

-Elaboració:

1. Agafem un bol gran i fiquem la farina,el sucre,la mantega,els dos ous i l'oli. Barregem la mescla,li afegim el colorant vermell (unes gotes) i li posem les pepites de xocolata.
2. Fiquem la Nutella en una manega respostera,en un paper fiquem petites cantitats que deixaran un rodona de Nutella. Ho fiquem al congelador fins que solidifiqui.
3. Agafem una mica de masa,l'aplanem,fiquem dintre la rodona de Nutella i fem una bola.
4. Posem les galetes al forn durants 10 minuts.

-Emplatat:

Traiem les galetes del forn i les deixem reposar en un plat perque no cremin. Pasats uns minuts,les pots menjar i gaudeix del seus sabor.

K,J i a

Quan obro el ulls no sento el llit de l'hospital,no sento les punxades de dolor que sentía abans no sento els efectes de les drogues de l'hospital,però ho recordo tot. Recordo anar a treballar com sempre recordo haver agafat el ferry que arribava a Seattle i també recordo haver creuat el pas de vianants en verd però… 

Després no recordo res més perquè tot es va fer negre. 

Ara estic en un lloc de peu sense sentir cap dolor físic, miro a dalt i veig un cel blau fosc sense estrelles però preciós.

En uns instants passo d'estar sola a estar rodejada de gent que està mirant un lloc fix, segueixo la seva mirada i veig un pont taronja ple, està fet de flors o de pètals de flor per ser més exactes. 

Sempre he sigut famosa per la meva curiositat, ja ho deia el meu marit abans de morir, sempre em repetia que la curiositat va matar al gat però jo no li vaig fer mai cas. 

Vaig en direcció a aquell pont tan estrany i m'anadono de que totes les persones què estan al meu voltant tenen edats molt diferents a les meves. A la meva dreta hi ha una mare amb un nadó recent nascut que li parla en una llengua que deu ser d’Àfrica,a la meva esquerra veig un home d’uns noranta anys que parla alemany i darrere meu hi ha un nen d’uns deu anys que es asiàtic i parla una llengua asiàtica amb un altre nen del costat. 

Sincerament,no sé on estic però el meu instint em diu que comenci a caminar pel pont de pètals taronges i ho faig. 

Creuo el pont i quan estic a la mitat veig una cosa inèdita, l’home gran que parlava alemany, comença a correr fins a la part d'abaix del pont, allà una dona d’uns vuitanta anys està allà i quan l’home arriba  fins als seus braços,s'abracen mútuament.

Uns petits braços m’agafen per la cintura i fan força, jo baixo el cap i des de la meva vista només aconsegueixo veure una nena que m’arriba fins a la panxa amb els cabells rossos agafats amb unes pinces blaves. 

Pujo el cap i la meva boca s’obre per di un “O”,un home alt i forçut d’uns trenta anys està davant meu, té els cabells negres com la nit i uns ulls verds que em recorden a la gespa quan està verda a la primavera. 

L’home que tinc davant, es físicament idèntic al meu marit que va morir fa un parell d’anys, es igual de alt que el meu Jackson, es igual de forçut que ell, fins i tot vesteix la mateixa roba que ell. Porta un tratje negre,una camisa blanca perfectament colocada, una corbata blava, uns pantalons negres del mateix color que les sabates. L’home té els cabells foscos com la nit i te uns ulls verds com la gespa a la primavera, al seu coll veig un collaret en forma de cor de color daurat. 

La nena que m'estava abraçant para i dona unes quantes passes endarrere perquè la pugui veure,la nena és rossa com jo havia dit i té els mateixos ulls que l’home,igual de bonics i igual de verds com la gespa a la primavera. 

La nena s'assembla molt a la meva filla, la que vaig perdre fa quatre anys en un accident de cotxe junt amb el seu pare. Baixo la mirada fins al seu collaret en forma de cor, és un cor gran de color daurat, la cadena també és daurada i el cor té uns gravats a la part de davant: una K mayúscula, una J mayúscula i una A minúscula. 

Baixo la má fins al meu propi coll i toco el meu collaret en forma de cor,qué és exactament igual al que porten l’home, que s’assembla al Jackson, i igual que el que porta la nena,que s’assembla molt a la Amalia.

Ja no ho puc negar més,aquestes persones són iguals que el meu marit i la meva filla i porten el mateix collaret que portaven ells.

No necessito més proves per saber que aquestes persones són qui són,pero si ells estan aquí i porten quatre anys morts,això significa que jo també soc morta.

En aquest moment recordo el que em va passar ahir al matí quan anava a la feina,recordo agafar el ferry, creuar el pas de vianants en verd i recordo un noi conduint una moto, que donava la volta i creuava el pas de vianants justament quan jo creava. Recordo caure al terra, deixar d’agafar la meva bossa i olorar el perfum de la meva marca preferida del qual portava un frasc a la bossa. Recordo molts crit de la gent,el so d’una ambulància,un home que em deia que em milloraria,un munt de dolor,un llit dur a l’hospital i la foscor.

Soc morta.  

                                    Angela Cañizares Rico

3rD 

Angela Cañizares Rico Cartell

Angela Tipologies

Tipologia textual: Conversacional

Estimada Ariannne,

Et vull explicar el que vaig fer el diumenge, va ser un gran dia. La meva mare i jo vam anar a fer una caminada per Barcelona, eren 12 quilometres i els vam fer en 2 hores i mitja. Després vam tornar a casa i vam gaudir veient la nostra sèrie preferida.

Fins aviat,Àngela

Tipologia textual:Descriptiu

Barcelona es una ciutat plena de diversitat i sortida de un conte de fades. Si vas a aquesta ciutat no et pots perdre la Sagrada Família,una obra magnifica feta per Gaudí, tampoc pot faltar la torre Agbar amb tot els seus color. Però si la teva idea es donar un passeig ho pots fer a la vora de la platja o a les Rambles.

Tipologia textual:Narrativa

En un petit poble vivien quatre adolescents asombroses,que juntes feien un equip magnífic. Un dia la Laura,una de les integrants del grup va desaparèixer,les altres,la Lidia,l’Arianne i la Àngela van anar a buscar a la Laura. Al final,van descobrir que la Laura no havia desaparegut,nomes s’havia quedat adormida al seu llit.

Tipologia textual:Conversacional

-Arianne,es diu ”disfrutar” en català?.-li pregunta la Àngela pensativa a la seva companya.                                     –Es “disfrutar”.-diu l’Arianne segura de si mateixa però després s’ho repensa.                                                    –Vaig a mirar-ho al traductor.-diu la Àngela buscant a Google. Es van donar conta de que no era “disfrutar” si no gaudir.