La
llegenda diu que en el segle XVIII en el centre de Manchester hi havia un petit bar anomenat
“Dixier Pub”. Sol, com em dic,vaig a entrar aquell bar en el que nomes estavem
jo i el cambrer i vaig prendre una cervesa. Quan vaig arribar a casa
meva era de nit i hi hiavia lluna plena. Em vaig quedar dormida a la terrassa en una hamaca
quan just volia veure les estrelles.
Em
vaig aixecar i vaig veure que estava a
un hospital. Vaig fer memòria i no
recordava res del que havia succeït, al cap d'unes poques hores vaig
recordar una cara d'ell noi. Estava en les seves mans i em tenia agafada i no
recordava res només li vaig veure la seva
cara, era de color verd, tenia els ulls
molts grans i vermells el seu cabell era blau i les mans eren petites.
Durant
un temps em vaig quedar sola
a l’hospital, fins que el metge em va donar l'alta ell que també era d'aquell color
verdós. En sortir al carrer veia una ciutat nova amb molta tecnologia i totes
les persones eren de color verd com extraterrestres. No sabia on havia
anar vaig veure l'home que recordava, el que em tenia agafada amb les mans.
Intentava parlar amb ell però no em contestava, i ell em va empènyer cap la seva casa. A casa seva em va respondre
totes les preguntes que li vaig fer
- Qui
ets? – Soc Max.
-Ets
la persona que em va agafar? Sí, jo soc, Max Smith vaig neixer a Londres el 19/02/1763-
li va respondre ell – I tu com et dius?- Em dic Sol i soc de Manchester.
- Llavors
tu ets una persona normal ?Com jo? – Sí, no soc verd, això és pintura, no és blau
el meu cabell.
– Com és que estàs aquí ?- vaig preguntar - Com
tu, jo em vaig dormir i al despertar estava aquí , no sé com va succeir aixó fa
uns 6-7 anys. I tu com has vingut aquí? – hem vaig quedar dormida mirant les estrelles
i la lluna i de sobte aquí estic parlant amb tu en un altre planeta – es diu “Tersi” va interrompre Max.
La conversació
es va acabar perquè va sonar el gran smartphone de Max, va agafar el telèfon i em va dir que m’assegués
al sofà . Després de la trucada no vam poder parlar d'aquest tema perquè era massa
tard i em va donar menjar i un llit on poder dormir.
Al matí
ell no hi era , va esperar fins que arribés. Em vaig va sorprendre que no amés maquillat
de verd ni tengués la perruca blava.
Vam tornar
a parlar de com va arribar i de com sortir . No sabiem qué
fer.
Després
de 4 anys...
Em vaig fer famosa cantat i actuant en musicals en espanyol i anglès, em vaig
casar i viure tota la vida els dos junts.
Ens vam
adonar que els dos haviem anat a beure una cervesa en el mateix bar.
Al final
ens vam quedar allà per tota la vida
La vida
et pot donar un gir per deixar de ser perfecta convertir-te en imperfecta, però ai afrontes
a la por i els sots pots ser feliç tenint una vida imperfectament perfecta.
FI
Andrea Vázquez
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada