La meva petita història de no molta importància

Com podria començar aquesta història?

Em preguntava a mi mateixa una vegada i una altra, jo: una noia de poble,explicant aquesta història de no molta importància,que molta gent pensaria que no tenia res de sentit,però així és com comença,sense gran importància ni sentit.

A vegades el món et pot sorprendre de moltes maneres, però que no es pot fer res per canviar-ho,moltes vegades el mon et juga una mala pasada i no ho podrás canviar. El teu món es pot anar desmuntant de mica en mica sense que ningú s'adoni del que esta pasant.

Però sincerament,la meva història és molt senzilla,un día em vaig llevar del llit amb no moltes ganes, ja que tenia por.  No sé per què, però tenia por, vaig anar a la cuina on estava la meva mare preparant l'esmorzar,molt eixerida, només arribar a la cuina li vaig dir a la meva mare que no volia anar a l'institut. 

La mare va quedar molt sorpresa, ja que no li havia dit mai que no volia anar a l´institut, perquè encara que no m'agradava molt sabia que havia d'anar-hi. 

Per a mi,anar a l´institut era una obligació, no feia patir molt, i a més que no tenia res més a fer aquell dia.

Però, ara bé, aquell dia, era diferent, tot era molt diferent.

Jo no sabía què anava a passar durant el dia, però aquell dia no podia anar a l´institut, tenia veritable por i un buit a la boca de l'estómac, un veritable patiment.

Però sabia que havia de ser valenta i anar a l´institut i intentar que aquella por no hem fes col·lapsar. Així que em vaig preparar la motxilla i em vaig vestir i després de tot vaig anar cap a l´institut.

Després d'arribar,vaig passar tot el dia sense pensar en aquella por que s'apoderava de mi i que no em deixava pensar en res més durant el matí a casa.

 Però de sobte, en arribar l'última hora, no m'ho podia creure!

Aquella por havia tornat, aquell sentiment tan estrany, i quan vaig arribar a l'aula d'informàtica trobava de nou  la meva por, però aquella por no era per l'aula d'informàtica, ni pel professor.

Era pel conte de català!

Aquell conte que per a mi era tan important, ja que volia aprovar l'assignatura.

Però en arribar a classe de català el professor em va dir que estava aprovada amb molt bona nota. En aquell moment li vaig dir al professor que moltes gràcies i que gràcies a ell cada vegada m'agradava més l´assignatura de català.

I llavors va ser quan la meva por a fer un petit conte va desaparèixer!

Aquesta és,doncs la meva petita història de no molta importància, però que em feia patir molt.

Arianne Fernandez Toro