Article d’opinió - característiques, parts i tipus

https://docs.google.com/viewer?a=v&pid=sites&srcid=ZGVmYXVsdGRvbWFpbnxlbHN0ZXh0b3Nkb3BpbmlvfGd4Ojc4OWNjNmQ2ZWQ2NjQ5Yw

Article d’opinió - exemple

https://www.lavanguardia.com/opinion/20190131/46110729978/rendibilitat-dels-excrements.html

L’últim dia de classe

                

Dia 22-12-18  vam fer la festa de final de trimestre.

 

El dia  de final de trimestre vam entrar a les nou del mati,vam anar al gimnàs a escoltar a la directora fen un agra eiximent a tots els seus alumnes. També van donar premis als guanyadors d’un concurs.

Quan van acabar els premis vam recoguí totes les cadires van començar les lligues de pati i una màster Class de zumba dirigida pels alumnes del institut.

Va estar molt be aquella estona on va estar ballant casi tot l’ institut,va abeura moltes rialles perquè hi havien professors  ballant fen el tonto.

Quan van acabar les lligues de pati i la màster Class de zumba vam anar cap a classe a fer el amic invisible i un pica pica, després de acabar tot això van repartir les notes del trimestre.

Després de les notes... els professors van fer un partit de futbol contra els nens que van guanyar les lligues de pati. Va ser molt divertit.

Aquell dia va ser uns dels dies mes divertits de els alumnes a l’ historia, jo crec que si que va ser uns dels millors a l’ institut Montserrat roig de sant Andreu de la barca.

El final del primer trimestre

L’ institut Montserrat Roig de Sant Andreu de la Barca, celebra un final de trimestre amb un concert de Nadal i amb un ball dels professors.

-         Els alumnes de l’ institut van entrar a les nou del matí i es van reunir al gimnàs per escoltar el típic discurs de la directora Montserrat Porquet seguidament, ella mateixa va nombrar el nom dels guanyadors dels concursos: literatura, ciències, postals de Nadal i de fotografies de la natura.

-         Quan es va acabar es van fer diverses activitats com lligues de pati de futbol i basquet, també al gimnàs una petita màster Class de zumba. La gent es va animar i va participar en totes aquestes activitats.

-         Desprès cada alumne va anar a la seva aula per fer un pica-pica de acomiadament del trimestre. En algunes classes es van fer el amic invisible va ser el primer any que els regals van ser espectaculars.  

-             Abans de marxar els tutors van entregar el bolletí de notes als alumnes. Els alumnes que no estiguin d’acord amb les seves notes podien reclamar als professors.

-         Als guanyadors de la lliga de pati van tenir l’honor de competir un partit contra els professor, amb tot el seu esforç els alumnes van guanyar per 5-4 en aquell partit tan emocionant.

-         Per finalitzar va ser un dia divertit i amb ganes que arribi les festes de Nadal i ens vam marxar amb un somriure dibuixat a la cara.

Andrea Vazquez, Marina Rebanales, Laura Pineda

  

                     22 De Desembre a Montserrat Roig

El 22 de desembre va ser ultim dia del primer trimestre de l’institut Montserrat Roig De Sant Andreu de la Barca amb moltes activitats, menja, musica i regals de l’amic invisible

Vam entra a les nou en punt , vam aner al polisportiu totes les classes es van ajuntar i la directora del institut Monserrat Roig va donar un discurs , una entrega de premis i van posar videos com el lipdup.

Despres del discurs de la directora vam anar al pati durant una hora i van fer la lliga de futbol i basquet, la gent  tenia oportunitat de ballar, els alumnes que guanyaven la lliga de  futbol podien jugar un partit contra els profesors.

La nostra classe (3rD)vam anar a classe per fer el pica pica perque tots vam botar de fer el pica pica i tots 

vam porta menja i veguda i vam posar musica per divertirnus i balla.

La ultima activitat que vam fer va ser el amic invisble , el nostre tutor va dir el regalDe cadascu tot vam donar i rebre regal menys el que no participaven que eren poces persones.

 Al acabar el amic invisible el tutor va vrida a tots els alumnes per agafar les notes , en veritat tots ja sabiem les notes perque en la van dir abans de temps i despres tots ens vam anar a casa .

L' ultim dia de classe

L’ últim dia de classe tots els alumnes ho van passar molt be i tots i totes ho van disfrutar molt

  -Tots els alumnes van entrar a les nou del mati , normalment entraven a les vuit però com era l’ últim dia lis van deixar entrar mes tard.

-Quan tots els alumnes ja estaven a dins de l’ institut van tenir que organitzar tot per que com cada any la directora dones un discurs i dones tots els premis de tots el concursos.

-Desprès de que la directora dones el mateix discurs de cada any i dones els premis els alumnes podien fer dues coses: anar a la lliga de pati o anar a la classe de zumba.

-Quan les dues classes van terminar tots tenien que anar a la seva classe perquè el seu bonic tutor lis dones les notes.

-Desprès de donar les notes , (uns estaven contents altres no) hi havia que fer el pica pica i per tant tots els alumnes havien de estar a la seva classe.

-Quan tots els alumnes ja van acabar de fer el pica pica qui quèria es podia quedar jugant el partit de alumnes contra professors o podies anar-te a casa.  

                              

ERIC VELEZ HORRILLO

EL 22 de desembre al insti

        

L’insti gaudeix de l’últim dia de l’any.

L’última jornada de l’any a l’institut Montserrat roig es van convocar diverses activitats per a tot l’alumnat i professorat amb molts premis i sorpreses .

La jornada va començar més tard del normal, cap a les nou del matí. Cada alumne va anar cap a la seva classe. Ràpidament els alumnes es van dirigir cap el gimnàs on allà la directora estaria preparada per fer el seu discurs.

El discurs de la directora que personalment era el discurs de sempre ens va felicitar per les festes i va valorar algunes activitats relacionades amb el lip-dub .

Desprès del discurs , va seguir amb el lliurament de premis i algunes actuacions molt ben valorades pel públic i també pel professorat .La sorpresa va arribar desprès amb l’exposició del lip-dub,molt ben valorat .

Seguidament  es van fer les lligues de pati i zumba al gimnàs ,tot i que la gent podia fer el que volgués . Tot això va durar aproximadament una horeta. Desprès de tot allò va arribar l’hora de donar les notes a l’alumnat i van haver classes que van celebrar les ultimes hores de l’any.

Finalment  la jornada va acabar amb el partit de profes contra alumnes. Els alumnes van plantar cara als professors amb un contundent resultat de 5-4 a favor dels alumnes, a de més del bon ambient a les grades.

Sergi Sanchez i Gorka Pedrosa.

La festa de l’últim dia

   

Montserrat Roig celebra el seu últim dia abans de Nadal. La celebració comença, com de costum, amb la xerrada de la directora del Institut ubicat al poble de Sant Andreu de la Barca (Barcelona, Catalunya).

El dia inicia amb el discurs de la directora Montserrat Porquet. En aquest discurs, la Montse parla sobre els nous propòsits que l’ institut planeja complir al llarg de l’any 2019. A continuació xerrada presenta als nous alumnes que ha n entrat aquest any; cada curs va sortir a l’escenari i van cantar nadales que van preparar cadascun a classe de música. En acabar van prosseguir els professors de física i química  que van lliurar els diplomes a les millors fotos que cada alumne va fer. En finalitzar el professor de tecnologia, Josep va ensenyar el LipDub.

La iniciació de la festa va acabar just a l’hora del pati. Alguns alumnes van anar a classe per agafar els seus dinars i altres no ja que després menjarien a classe. Havien gent jugant a les lligues de pati (Futbol i Bàsquet) i els altres van estar al gimnàs fent una MasterClass de Zumba l’activitat va estar bastant agradable per als adolescents.

La festa es va desenvolupar amb normalitat, van repartir els regals de l’amic invisible, les notes del trimestre i cada alumne tenia l’autorització de sortir al recinte, però van haver uns quants alumnes que es van quedar a anima als professors amb el partit de futbol els alumnes contra els professors.

 Natalia, Yasmin

L'arribada del nadal

L’ institut Montserrat Roig cada any a les èpoques en les que s’apropa el Nadal sempre es fa a primeres hores una xerrada de la directora, desprès unes activitats que fan els nois de l’ institut per a els altres alumnes (balls, futbol,etc...) és a dir lligues de pati.

Els nois i noies de l’ institut Montserrat Roig aquell dia 22 de desembre entren a les 9:00 del mati i han de anar a classe per a deixar les coses i seguidament baixar al gimnàs i allà estarà ple de cadires per a que els alumnes puguin escoltar el discurs de la directora, entrega de premis per participar i guanyar algun concurs seguidament la directora puja a l’escenari i parla sobre el trimestre, etc... i igual amb els professors que fan el lliurament de premis.

Tot seguit alguns alumnes es queden per a recollir les cadires ,(i altres fugen per a no recollir!)i així després de el lliurament de premis i el discurs es fa la “master class”de ball per a els que vulguin i els altres també poden fer l’altre lliga de pati que es el futbol i sinó també poden estar per el pati fent temps lliure.

Després a les 11:30 tots pugen a la classe a fer les activitats que han decidit fer dies abans cada classe con per ex: un pica pica, un karaoke, o activitats d’aquestes.  A continuació el tutor a d’avisar a la seva classe a una hora en concret quan l’avisin per a anar a el pati de dalt perquè els professors juguen a futbol contra uns quants alumnes de cada curs i també hi ha professors tocant instruments per a animar l’ambient

Tots junts al nadal

El dia 22 de desembre de 2018, l’últim dia de classes van a veure uns esdeveniments al Institut Montserrat Roig de Sant Andreu de la Barca.

A primera hora del mati tots els alumnes van seure al gimnàs per veure i escoltar atentament la xerrada i els espectacles dels alumnes i professors. Primer  van escoltar la xerrada de la directora Montserrat Porquet, que lis desitjava unes bones festes, que van finalitzar molt be el primer trimestres de l’any 2018-2019, i per últim que eren els millors alumnes que havia tingut. Seguidament van anat anunciant els guanyadors de dels concursos que la gent participava.

Al finalitzar, van donar tots els premis a les persones guanyadores. Desprès van sortir tots els alumnes que tenien espectacles preparats per desitjar-nos bones festes. Al últim moment 12 professors van sortir al escenari per sorpresa per cantar-nos una cançó de Nadal molt bonica. Van mostrar el libdup que tant esforç i temps havien gastat per aconseguir una bon libdup.

Va arribar l’hora del pati, ni havia gent que participava i observava les lligues de pati, i unes altres anaven al gimnàs per ballar zumba i pesar-ho be.

Desprès de  mitja hora de lligues de pati i zumba, cada classe va organitzar un esmorzar per compartir amb tots,també cada tutor va repartir les notes del  primer trimestre i algunes clisses celebraven l’amic invisible.

L’ultima hora van jugar  els professors i alumnes un partit de futbol, tothom animava , ni havia musica, amb tambors, triangles... Al final van quedar empatats i tots ho van pesar molt be aquell dia.

Lidia Alarcon i Leidy Benitez

El millor dia del trimestre

Últim dia de classe: El institut Montserrat Roig celebra l’ últim dia de trimestre de l’any 2018-2019.

Per començar el dia la directora Montserrat Porquet ens va fer una bonica xerrada, desitjant-nos que ens anessin be el Nadal i seguidament ens van ensenyar el nostre vídeo dl lip dap.

També va repartir premis dels concursos del institut com de fotos,de el millors llibres en els diferents idiomes.

Nomes acabar al gimnàs es van celebrar las lligues de pati de futbol de basquet i una màster class de ball on qui sigui podia ballar al escenari  i al acabar el equip guanyador va jugar un meravellós partit vs professors .

Seguidament vam anar al cadascun al seu aula per fer un ric pica pica amb el menjar que cadascun va portar de casa i mentras menjaves et donaven les notes del 1r trimestre.

Al acabar el pica pica van donar-nos entre tots el amic invisible tot ple de regals i ningun sabia de qui era cadascun els regals van estar molt be i ningun va quedar amb mala cara després de el seu regal.

I havia un ambient de ganes de de anarse a casa i no tornar fins gener i disfrutar de el Nadal amb la família es un ambient molt especial .

Amjad i Pablo

Bohemian Rhapsoy

BOHEMIAN  RHAPSODY

Els alumnes de 3r del institut Montserrat Roig van a anar a veure la pel·lícula de Bohemiana Rhapsody al cinema del Sant Andreu de la Barca.

Els alumnes estaven molt emocionats quan els hi van dir que anaven al cinema a veure aquesta pel·lícula. Algunes persones no lis va a agradar la elecció de la professora que va escollir al pel·lícula però van anar igualment perquè es perdien classe.

Després d’esperar durant dos minuts a fora del cinema,van entrar tots al cinema amb les seves motxilles plenes de menjar per gaudir de la pel·lícula. No van faltar el selfies per penjar-les a Instragram, ja s'haguesin fet al mirall del lavabo a la sala del cinema en la cual només estaven els alumnes.

La pel·lícula protagonitzada per molt bons actors van impactar als alumnes de tercer amb les seves interpretacions,les emocions fluïen a la sala de cinema mentre la pel·lícula estava posada.

Les cançons eren molts conegudes ja que la majoria de alumnes les anaven cantant mentre les cançons sonaven a la pel·lícula,tots ells amb un somriure a la cara i alguns amb llàgrimes als ulls. Cançons com "Love of my life" o "Bohemian Rhapsody" van ser protagonistes entre els joves.

Una alumne que s’anomena Angela va explicar que la pel·lícula havia esta fantàstica e inigualable i per sort va poder gaudir de la pel·lícula amb les seves amigues i sense gaire soroll a la sal perquè hi havia uns professors que vigilaven que ningú fes-hi res que no devia fer.

La vetllada va acabar amb tots els alumnes de tercer satisfets pel fet d’haver vist una pel·lícula tant bona com la que van veure plena d’emoció,de drama,d’amor però el més important plena de la vida de Freddy Mercury.

                    Angela Cañizares i Arianne Fernandez  3rD

L’últim dia al Montserrat Roig

Els nens de Sant Andreu de la Barca es van llevar del llit amb la motivació de qui va a l’escola per últim dia abans d’unes bones vacances de Nadal.

Va començar el dia amb una pesada xerrada de la directora del institut i mostra’n el lipdap un treball de tota l’escola que va quedar súper be, motiu d’alegria al centre que o va celebrar d’allò més be.

Desprès una hora i mitja de xerrades i actuacions va arriba l’hora més divertida, les finals de les lligues de pati, de futbol, basquet i de la clase de ball organitzada per l’institut al gimnas.

Les finals es van desenvolupar molt be i amb molt d’èxit, molta esportivitat entre els participants i molt de nivell a les categories de 3r i 4t en les modalitats de futbol i basquet.

Al finalitzar  les lligues i el ball va arribar l’hora de l’entrega de notes i diferents activitats com l’amic invisible o un pica-pica en las aules.

Desprès de tot això va arribar un moment molt graciós i divertit, el partit alumnes contra professors, va a ser un partit divertit i entretingut on van guanyar els espectadors amb aquet preciós espectacle.

Tot i terminar el partit els alumnes es van anar cap a fora del institut, uns van anar a menjar amb els amics, uns altres es van anar amb la seva família, tots sabent que els espera unes bones vacances i un 2n trimestre on a alguns li tocarà espavilar per aprovar i uns altre mantenir les seves bones notes.

Cutie and Bloody Boy

Logan portava hores esperant en aquell fastigós carreró i es sentia avorrit, molt avorrit. I per si no fos prou, començava a sentir fred a causa de la gelada brisa que colpejava el seu rostre fent bellugar el seu cabell color morat. Es va agrair mentalment per haver-se posat aquella enorme dessuadora de Doraemon que havia comprat a través d'Amazon l'altre dia, almenys allò l'ajudava a combatre les baixes temperatures i no morir d'hipotèrmia.

Volia anar-se'n a casa, veure la seva pel·lícula preferida de Barbie i dormir envoltat dels seus peluixos però sabia que encara li quedava feina per fer allà, així que, rendit i per mantenir calor al seu cos, va abraçar al petit conillet de peluix que sempre portava amb ell, aquell ninot era l'única cosa que sempre aconseguia fer feliç al jove nen de 16 anys.

- Tu ets el meu únic amic, Joy. Mai em deixes solet.

Mentre ell seguia parlant i abraçant al peluix, forts passos s'escolten. El noi va alçar el cap per trobar-se amb un home d'uns 40 anys amb vestit negre i una maleta de cuir color gris a la mà esquerrana. Logan es va quedar examinant la cara d'aquell vell, la descripció que li va donar el seu cap encaixava a la perfecció amb l'aspecte que tenia aquell senyor. Va somriure malvadament, ja era hora de posar-se mans a l'obra.

- Disculpi! Cavaller! -Va exclamar cridant l'atenció de l'home fent que s'aturés i girés el cap a la recerca del propietari d'aquella veu.

Logan encara mantenia a Joy en el seu braç. Amb un somriure a la cara, es va acostar cap a aquell noble senyor. Un deliciós pensament va passar per la seva ment; després d'acabar amb aquell tipus, podria anar a la pastisseria que hi havia just davant de casa seva i comprar aquells calents i cruixents croissants que tant li agradaven. Seria un gran premi pel meravellós treball que ell feia.

- I tu que vols ara, nen? -Li va preguntar l'home una vegada que Logan va estar davant seu.

- És vostè Dominic DeVayne?

L'home va alçar la seva cella amb confusió.

- Aixì mateix, perquè preguntes?

- Li tinc un missatge per a vostè, cavaller.

Dominic es va quedar mirant-lo de cap a peus i no era per sorprendre’s. Era impossible negar el fet que no se li feia una persona normal. L’infantil que aquell nen lluïa sobrepassava tot. Dessuadora acolorida, pantalons negres, mitjons amb dibuixos de dinosaures i ungles pintades d'un rosa pastís. Això sense anomenar el subtil maquillatge que portava que li donava el toc més adorable.

- I de què tracta aquest missatge si es pot saber?

En aquest moment, Logan riu suaument davant la pregunta del major com si d'un acudit es tractés.  

- El senyor Ryan ha dit que vostè ha trencat una promesa i això està molt malament. Vostè mereix un càstig i jo te’l donaré.

Davant aquella absurda amenaça l'home deixa anar una forta riallada. En veritat hauria d'estar espantat que li arribés un missatge en nom de Ryan, el mafiós a qui li havia agafat prestat diners fa dos mesos i encara no havia pagat per això però el fet de que sortís de la boca d'un noi que vomitava roses i arc de sant martí, no li intimidava gens ni mica.

- I tu qui et creus, maleït mocós?

Dominic no sabia amb qui s'havia ficat. No devia d’haver-li faltat el respecte d’aquesta manera. Ara aquest està ficat en problemes, en un molt més gros.

- Jo sóc Logan Eyheralde. Però pot dir-me Logi, encara que no li quedi temps suficient perquè ens coneguem millor.

Amb una simple frase va deixar al senyor desconcertat i fet estàtua. No era possible que de Logan Eyheralde es tractés, l'assassí a sou i serial més despietat que s'havia vist pels carrers de París des de feia 3 anys. Diverses màfies sol·licitaven el seu servei ja que mai fallava amb els seus objectius a més cal destacar que mai deixava la seva petjada, encara que tots concordaven que també ho feia pel seu plaer malalt cap a la sang. Hi havia escoltat moltes vegades les mil i una històries que explicaven sobre ell, el descrivien com un jove àgil però Dominic sempre s'imaginava a un noi adult, no un marrec afeminat que semblava haver sortit tot just de la llar d'infants. Era impossible pensar que el mocós que acabava d'amenaçar-li fos qui culpaven de la major part dels homicidis comesos darrerament a la ciutat o el culpable d'aquella massacre al centre comercial més important a escala mundial. Senzillament no li entrava al cap que un malalt d'aquest calibre podria mantenir-se dins d'un cos tan adorable i innocent.

Així que definitivament aquest nen no és Logan Eyheralde.

- Quina classe de broma és aquesta? Desapareix de la meva vista petit capgròs -diu mosquejat a més no poder-. No tinc temps per a tu

L'home fa mitja volta per marxar però Logan riu fent que ressoni a tot el carreró de manera sinistra.

La seva primera acció va ser treure la navalla rosada que tenia guardada a la butxaca, després va córrer en la direcció on el senyor caminava amb tranquil·litat per saltar i estrènyer-li el coll amb el seu braç dret a la recerca de immobilitzar i finalment passar-li l'arma de costat a costat a través de la seva gola. Un raig de sang va sortir disparat caient a terra tacant-la fastigosament mentre el senyor Dominic xisclava de dolor desplomant-se a terra de genolls. Logan li va posar el peu damunt seu sense deixar de somriure ni deixar anar a Joy en cap moment.

- Logi sempre fa bé la seva feina. Logi mai falla, oi Joy?

Dit això, apunyala a l'home directe al cor 4 vegades i aquest cau definitivament mentre es dessagna fins a la mort. Se li queda mirant uns minuts fins que s'assegura que el senyor ja no respira i aquí torna a abraçar al seu estimat peluix.

- He tacat la meva dessuadora nova amb sang, Joy -es queixa mentre mira les taques de sang que van caure sobre l'estampat de Doraemon -. Quin fàstic, haurem de rentar-la aquesta tarda.

NOTA:

En les pel·lícules, i fins i tot en els llibres, sempre es descriu a la persona malvada amb vestimenta negra i mirada freda i jo he volgut canviar-ho. Aquest personatge és totalment diferent al que estem acostumats a veure i espero de cor que aquesta narració sigui del teu agrat.

Yasmin Farhaoui Ezzahi 3rD

UN DIAGNÒSTIC

        

Alguna vegada t'has sentit sol i perdut en què tot se t'hagi posat a sobre? Que hagis perdut totes les esperances en la teva vida?
Que d'un dia a un altre un diagnòstic et canviï per complet la teva vida.
Tot va donar principi quan jo Maria Pérez López, vaig començar a oblidar-me de coses tan simples com on havia deixat les claus fins a oblidar el nom de les persones que més estimo o arribar a repetir una cosa una i un altre vegada sense donar-me conte.
Quan jo començava a patir perdudes de memòria mai hagués pensat que podria arriba a ser alguna cosa tan greu però realment estava equivocada, ja que allò que deia que només era una ximpleria ara s'ha tornat la cosa a la qual més li tinc por. Por, que és la por per mi realment? Por a oblidar els meus records, la meva infància, les persones que sempre m'han ajudat, els meus pares els que m'han criat això és el que verdaderament li tinc por. Ja que podrà arriba un dia que no recordaré ni que és la sensació de tenir por a perdre alguna cosa.

El dia en què es va realitzar la prova i que es va confirmar que estava petin alzheimer va ser el dia més dificultós de tota la meva vida, tant el de la meva com el de la meva família, ja que ells no arribaven a creure que tot allò que estava passant era real, no vaig poder treure'm per dies la mirada amb la qual em va mirar la meva mare plena de tristesa, por i desesperança una mirada la que mai l'haig vista.
Aquella data 8 de setembre de 2017 encara, puc recordar quan vaig mirar el rellotge i les dues agulles apuntaven a les 12:00 h en punt era quan va entrar el doctor amb els resultats del diagnòstic en la seva mà i amb una cara de tristesa. Aquella data, UNA DATA que em marcaria tota la resta de la meva vida, ja que la meva memòria i tots els meus records a partir d'aquell dia anaven a contrarellotge.

En arriba a casa vaig entrar a la meva habitació i no vaig sortir per hores. Amb mil i una preguntes al meu cap i que se'm repetia la mateixa pregunta: per què jo? Per què m'ha tocat a mi fer sofrir a la meva família amb mi? Després de preguntar-me tantes coses em posava a pensar que arribaria un dia i oblidaria tot. Que seria capaç de no recordar els meus propis pares, no recordaria ni el meu propi nom.
Aquella tarda és quan vaig decidir que devia anar-me d'aquest món per no fer sofrir a ningú amb mi. Però pensava que era injust per la meva família, però no seria també injust fer-los sofrir i veurem cada dia, cada minut, cada segon que anava passant, com anava oblidant tot?
Així que vaig sortir de la meva habitació el meu pare, la meva mare i el meu germà estaven asseguts en el saló vaig acostar-me cap a ells i els vaig abraçar a tots tan fort que no volia deixar d'abraçar-los. Em va preguntar el meu germà on vas? Li havia de mentir així que li vaig dir que necessitava anar a fora perquè em dónes una mica l'aire la meva mare em va dir que surtis però que no tornés tard que tenia una sorpresa per mi. Vaig marxar al carrer, amb llàgrimes que recorrien tot el meu rostre. De cop, vaig mirar, enrere tenia la sensació que algú estava darrere meu. Encara i així vaig continuar el meu camí i de sobte vaig poder observar una construcció buida, vaig pujar per les escales fins a arribar a dalt, llavors vaig enfilar-me per la paret i quan vaig mirar cap a baix el meu cor bategava tan fort que podia arribar a escoltar-ho. Però estava, decidia a fer-ho perquè no volia complicar la vida dels altres i no pensava ser egoista i fer-los patir i viure una vida desesperant per la meva culpa. Mentre que ells podrien ser feliços. En la situació que estava jo i la que estava vivint era infeliç i estava perduda per un camí fosc que no trobava la seva tornada.
Vaig fer un pas cap endavant fins que de sobte algú em va agafar i em va baixar. El vaig mirar i era el meu germà em va abraçar i es va posar a plorar. És quan em vaig donar conte que no podia deixar-los d'aquella manera. En arribar a la porta de casa vaig demanar al meu germà que el que havia passat es quedés entre nosaltres.Vam entrar, vam anar a la taula i mentre estàvem sopant la meva mare va mirar al meu pare i va dir ella; que ja era l'hora de dir-me la sorpresa. La vam mirar jo i el meu germà estranyats i vam dir-li que, que era? Va agafar 4 bitllets d'avió i ens va dir que anàvem cap a Suïssa, ja que va trobar un hospital on donaven un tractament que durava un any i probablement em podria curar.


12 mesos després, acabo d'acabar aquest diari després d'haver-ho començat quan em van diagnosticar alzheimer. He escrit en ell la meva experiència i com l'he viscuda.
Ha sigut un recorregut llarg ple d'emocions, com una muntanya russa que pujava i baixava. Però gràcies al suport de la meva família i el seu amor he pogut superar aquest viatge tan llarg.



HAFSA EL HACHMI FARHAOUI
3rD

Imperfectament perfecta

A Manchester, una ciutat preciosa, vivía una dona molt jove tenia 20 anys quan va passar aquesta història.

La llegenda diu que en el segle XVIII en el centre de Manchester hi havia un petit bar anomenat “Dixier Pub”. Sol, com em dic,vaig a entrar aquell bar en el que nomes estavem jo  i el cambrer i vaig  prendre una cervesa. Quan vaig arribar a casa meva era de nit i hi hiavia lluna plena. Em vaig  quedar dormida a la terrassa en una hamaca quan just volia veure les estrelles.

Em vaig aixecar i vaig  veure que estava a un hospital. Vaig  fer memòria i no recordava res del que havia succeït, al cap d'unes poques hores vaig recordar una cara d'ell noi. Estava en les seves mans i em tenia agafada i no recordava res només li vaig veure la seva cara,  era de color verd, tenia els ulls molts grans i vermells el seu cabell era blau i les mans eren petites.

Durant un temps em vaig  quedar sola a l’hospital, fins que el metge em va donar l'alta ell  que també era d'aquell color verdós. En sortir al carrer veia una ciutat nova amb molta tecnologia i totes les persones eren de color verd com extraterrestres. No sabia on havia anar vaig veure l'home que recordava, el que em  tenia agafada amb les mans. Intentava parlar amb ell però no em contestava, i ell em va empènyer cap la seva casa. A casa seva em va respondre totes les preguntes que li vaig fer

- Qui ets? – Soc Max.

-Ets la persona que em va agafar?  Sí, jo soc, Max Smith vaig neixer a Londres el 19/02/1763-  li va respondre ell – I tu com et dius?- Em dic Sol i soc de Manchester.

- Llavors tu ets una persona normal ?Com jo? – Sí, no soc verd, això és pintura, no és blau el meu cabell.

 – Com és que estàs aquí ?- vaig preguntar - Com tu, jo em vaig dormir i al despertar estava aquí , no sé com va succeir aixó fa uns 6-7 anys. I tu com has vingut aquí? – hem vaig quedar dormida mirant les estrelles i la lluna i de sobte aquí estic parlant amb tu en un altre planeta – es diu  “Tersi”  va interrompre Max. 

La conversació es va acabar perquè va sonar el gran smartphone de Max, va  agafar el telèfon i em va dir que m’assegués al sofà . Després de la trucada no vam poder  parlar d'aquest tema perquè era massa tard  i em  va donar menjar i un llit on poder dormir.

Al matí ell no hi era , va esperar fins que arribés.  Em vaig va sorprendre que no amés maquillat de verd ni tengués   la perruca blava.

Vam tornar a parlar de com va arribar i de com sortir . No sabiem qué fer.

Després de 4 anys...

Em vaig fer famosa cantat i actuant en musicals en espanyol i anglès, em vaig casar i viure tota la vida els dos junts.

Ens vam adonar que els dos haviem anat a beure una cervesa en el mateix bar.

Al final ens vam quedar allà per tota la vida

La vida et pot donar un gir per deixar de ser perfecta convertir-te en imperfecta, però ai afrontes a la por i els sots pots ser feliç tenint una vida imperfectament perfecta.

FI

                                                                                                                 Andrea Vázquez

EL NOI QUE NO VA PERDRE L'ESPERANÇA MAI

Un dia com qualsevol altre, en Gorka, un noi decidit i estudiós, va decidir no estudiar. Es va proposar que no tornaria a veure un llibre de text mai més. La gent del seu voltant es va pensar que en Gorka estava malament. Però ningú li va dir res. Ni tan sols els seus pares.

En Gorka era un apassionat de la natura, cada dia anava al bosc del costat de casa seva perquè ell pensava que era l'únic lloc on es podia relaxar. Però a partir d’un dia, no va trepitjar mai més aquell bosc humil i simpàtic del costat de casa seva. Semblava que en Gorka estava patint una depressió, però ell sempre deia que era feliç.

Per ell la música era una llengua més, gairebé totes les hores l'estava escoltant, però també va decidir no escoltar música mai més. Li va semblar molt difícil aquesta decisió però va arribar a la conclusió que no feia falta.

-Tio en Gorka no està molt bé, sembla que està en depressió.- va dir un amic seu

-Fa dues setmanes que no el veig, espero que estigui bé

-No escriu ni pel mòbil, que estrany- va dir una companya de classe.

En Gorka però, deia que ell era feliç, però la gent propera no pensava el mateix.

Els seus pares el van portar al psicòleg però res li va fer canviar d'opinió.

Uns dies desprès va prendre una altra decisió. No fer mai més esport. Això ja no era normal cosa, que a ell li agradava molt fer esport, sobretot anar amb bici.

Però ell seguia sent feliç. Res i ningú li va fer canviar d’opinió.  No va agafar el mòbil mai més, no va obrir un llibre per llegir les seves paraules mai més, no va obrir la finestra i mirar l'ambient del carrer mai més.

Van passar hores, mesos, anys... Els seus pares, molt preocupats, van parlar molt seriosament amb ell.

No només va dir el mateix de sempre, sinó que ell cada vegada li agradava més el que estava fent.

I al cap d'uns quants mesos, va arribar a una conclusió:

“ Tot i que et treguin les coses més importants, no has de perdre la felicitat”. En Gorka va decidir fer una parada, va intentar valorar el temps que havia perdut sense fer les coses que a ell el feia feliç, valorar les coses que moltes persones no poden fer, no poden tenir, o no poden sentir.

Ell tenia un objectiu, que era aprendre a saber valorar les coses més importants. La música, l'esport, l'educació, la natura, els llibres, els carrers... Sense aquestes coses ell no seria el que és. Però van haver dues coses que no va perdre mai: l'esperança de complir el seu somni i una motxilla ben carregada de felicitat. Sense aquestes dues coses, pensava que ja no persones. Sinó robots.

A partir d’aquella parada, va agafar el tren, i va començar aquell nou viatge, aprenent una lliçó que li serviria per sempre. Va començar de nou, com si acabés de néixer, i va començar a fer les coses que més li agradaven fer.

Sense la felicitat no hi ha esperança, i sense esperança no hi ha somnis.

Gorka Pedrosa